Breu història de les Passions

Parlar sobre l’origen de les passions als Països Catalans és dotar d’excel·lència les que encara es conserven avui en dia. Perquè conèixer-ne la història ens obliga a fer un viatge en el temps i transportar-nos entre els segles XIII i XIV. Gairebé més de cinc cents anys abracen aquesta tradició arrelada i constant que, en ple segle XXI, segueix omplint teatres i captivant el públic.

Les primeres nocions que en tenim, tal com hem esmentat, les situem a l’Edat Mitjana amb l’aparició dels anomenats misteris, representacions dramàtiques de tema cristià que recreaven passatges bíblics de la vida de Crist, la Mare de Déu o d’algun sant. De fet, no és gens escabellat situar els inicis en aquesta època; és més, podem considerar-los una conseqüència directa de l’important paper que jugava l’Església en aquell moment la qual, amb la voluntat d’adoctrinar la població, va incloure’n escenificacions a les cerimònies litúrgiques. El que potser no imaginava aquest estament és la popularitat que prendrien aquestes figuracions que, gràcies als joglars, es traslladarien de l’interior dels temples als carrers i places de les viles, deixant anar la mà del clergat per donar-la al poble.

És evident que l’espai escènic medieval s’allunya completament de l’actual, però en canvi, alguns dels pilars bàsics de la representació -la immensa participació de la gent i la idea que realitat i ficció s’entrelliguen- han perdurat en els segles. Citem un paràgraf de Francesc Massip Bonet que ho il·lustra molt bé:

De fet, mentre arreu d’Europa s’anava creant un teatre modern, la cultura catalana va refugiar-se en l’àmbit religiós que, sense adonar-se’n, es va anar convertint en una part més de l’imaginari folklòric. És per això que a molts llocs, progressivament, es van anar abandonant les representacions de la Passió, a diferència dels Països Catalans, que inalterables, han perviscut fins el dia d’avui

Amb el temps, aquesta popular i continuada espontaneïtat de dur a terme any rere any la Passió, no va estar ben vista per algunes classes socials que, en més d’una ocasió, van intentar eradicar l’espectacle. Va ser aleshores quan les Passions van traslladar-se als teatres (semblants als actuals), recloent-se de nou a un espai tancat per tal d’evitar les exigències episcopals (és coneguda una disposició per part de la Inquisició el 1813).

Sigui com sigui -ja fos dins dels temples com a complement d’algunes cerimònies religioses i per a un ús merament litúrgic o, pels carrers i places dels nuclis urbans com a una activitat més dels joglars- les representacions de la Passió, primer entesa com a escenes independents i després com a una obra completa, han estat, són i seran el fruit recollit pels predecessors d’aquells que, tot i les oposicions històriques de cada moment, van seguir endavant convençuts d’allò que feien.